Al catàleg publicat amb motiu dels premis European Community Design Prize al  1992, alguns dels aspectes que destacaven de Vinçon feien referència als aparadors, dels quals es deia: “Els aparadors més suggerents de la ciutat tractats com un regal continu que Vinçon fa als transeünts”.

I respecte a l’interior de la botiga, el comentari era: “La botiga tractada com un aparador”. No es partia d’un projecte únic, sinó de petites zones molt definides i ben senyalitzades al servei de diferents tipus de mercaderia. Una idea difícil de realitzar i mantenir, però que permetia una constant renovació als ambients d’aquesta gran superfície.

Aquells muntatges efímers amb els quals Vinçon – segons referència apuntada – obsequiava als visitants, tenien dos actes i molts intèrprets. Al primer hi participaven els milers de persones que transitaven diàriament per Passeig de Gràcia, un bulevard esquitxat amb alguns dels edificis més bells i representatius de l’arquitectura modernista, en un dels quals estava instal·lada la botiga.

El segon acte requeria d’una participació més activa: si es tenia interès a conèixer el missatge comercial implícit en les imatges, calia detenir el pas i fixar la mirada.

En definitiva, no es tractava de filar encara més prim, sinó de veure les coses amb uns altres ulls. En aquest cas, almenys, la pràctica demostrava que utilitzar una mica de poesia en l’àmbit comercial podia ser un valor afegit.