Vinçon era una empresa dedicada a la venda de productes de disseny contemporani per a la llar.

Una empresa d’importació i venda al major de porcellana txecoslovaca va ser l’origen de la signatura Vinçon al 1934 i fundada per l’alemany Hugo Vinçon i el seu cunyat Enrique Levi.

Es va instal·lar inicialment al carrer Rosselló de Barcelona però, al poc temps, van llogar un gran espai al Passeig de Gràcia. Va utilitzar el nom Regals Hugo Vinçon per obrir una botiga d’objectes de cristall i porcellana, amb un espai per a l’exposició de pintures i un extens espai per a emmagatzemar les mercaderies necessàries.

La vinculació dels Amat amb el negoci es produeix només un any més tard: el 1935, quan s’incorpora com a venedor Jacinto Amat, i als anys 50 ho fan els seus fills, Juan i Fernando.

El 1957 l’empresa és adquirida per la família Amat, establint les bases del que, amb el temps, es convertiria en un dels establiments més singulars i representatius de Barcelona.

Després d’alguns intents fallits de renovar la imatge de la botiga, els Amat es plantegen el 1967 una qüestió que marca un punt d’inflexió en el negoci i l’inici d’una nova etapa comercial. La pregunta que es formulen és: «Què passaria si apostéssim per presentar una oferta alternativa a la que el públic demanda?». Decideixen assumir riscos i bussejar per la incipient indústria d’objectes per a la casa de disseny contemporani. A partir d’aquest moment, les innovacions es succeeixen en tots els ordres.

A mesura que la superfície de vendes es va anar ampliant, es van crear tota sort d’escenografies per a exhibir les últimes novetats o diferenciar seccions noves, com la dedicada el 1976 als productes orientals, que va prendre el nom de VinChong; els aparadors transgredien l’àmbit purament mercantil per a transformar-se en poemes visuals.

Però al costat d’aquesta forma diferenciada de presentar el producte, vendre’l i embolicar-lo, subjau una cosa també important: un criteri molt personal a l’hora de seleccionar, de la ingent oferta existent a tots els mercats del món, el producte que posteriorment arribaria a la botiga. Aquesta mirada crítica cap al que podria formar part del seu entorn domèstic era la de Fernando Amat, qui solia dir que només comprava allò que li agradaria tenir a casa seva, sense pensar estrictament en la part comercial.

L’altre factor rellevant que va contribuir a l’èxit de Vinçon va ser la gestió empresarial, a càrrec de Juan Amat. Una superfície comercial de gairebé 3000 metres quadrats, que comptava amb més de 40.000 referències, requeria d’un control exhaustiu pera que el balanç econòmic fos positiu. Si aquesta afirmació és òbvia en qualsevol negoci, adquireix tota la seva dimensió a una empresa que es declara voluntàriament immersa en un procés permanent d’autocrítica per no permetre que els mals hàbits s’implantin a l’organització.

Amb la lliçó ben apresa i diversos anys de pràctica al negoci, la tercera generació familiar es va incorporar plenament a l’estructura directiva de l’empresa. Així, Sergio Amat és el responsable de la botiga de Madrid i col·labora amb el seu oncle Fernando en l’orientació comercial i selecció de productes, mentre que Juan Enrique Amat està a càrrec de la gestió financera i logística.

Un gran rigor professional a l’hora de seleccionar els productes, buscant més el bon disseny que la novetat en sí mateixa; una mirada curiosa cap a totes les manifestacions artístiques per aplicar el seu llenguatge a l’exposició de l’oferta; un tracte obert i distès amb els clients i una gestió empresarial àgil i eficaç, són alguns dels trets diferencials que conformen la filosofia de Vinçon.

Però no és una fórmula. Fernando Amat explicava que, quan alguna persona de fora de Barcelona el visitava perquè volia instal·lar una botiga de característiques similars i li preguntava quina era la clau de l’èxit, ell sempre li resumia els seus criteris apuntats, als quals afegia una bona dosi d’ironia i una certa voluntat d’assumir riscos, tot i saber que no donarien fruits immediatament, “però no feien cas, es dedicaven a apostar pel que era menys important, el producte, i no anaven al fons; no s’adonaven que l’essencial no és tant el que venguis, sinó la manera que tens de fer-ho, encara que algunes vegades això signifiqui vendre menys”.

Per a entendre el que vol dir Fernando Amat amb “anar al fons”, res millor que remetre’s al lema que definia l’activitat del negoci: “Extens assortiment d’objectes de tota classe en general”. Aquest enunciat, més propi d’una basar de regals que d’una botiga de culte, va ser una de les moltes picades d’ullet desmitificadores que aquesta empresa solia permetre’s amb la finalitat de que ningú percebés el seu establiment com un elitista santuari del disseny, sinó com un espai amable, “fàcil d’usar” -com a ells els agradava dir-, on era possible comprar des d’una llanterna fins a un dormitori, albirar noves tendències o contemplar la dignitat amb la qual anaven envellint les peces ben concebudes, com el cas del cendrer Copenhagen, un disseny d’André Ricard de 1965 que, igual que altres clàssics del disseny contemporani, van complir les seves noces de plata instal·lats a l’oferta comercial de Vinçon.

En 2015 va cessar l’activitat comercial de Vinçon.

Vinçon va anar rebent importants premis al llarg dels anys.

Pel coneixement de la seva activitat, se’ls va concedir, el 1994, el premi Frankfurter Zwilling per considerar a Vinçon, juntament amb Modus a Berlín, les dues botigues més interessants, a nivell internacional, en el sector de la distribució.

Així mateix, a la convocatòria dels premis European Community Design Prize 1992, va ser l’única seleccionada en representació d’un punt de venda o una sala d’exposicions sobre el tema del disseny.

Cal destacar, el 1983, el trofeu Laus, precisament per la bona tasca gràfica continuada, el premi a la millor botiga de Barcelona el 1999 i, especialment, el Premi Nacional de Disseny que li va ser concedit el 1995.